La pedagogia constructivista

Resulta evident l'existència d'un notable consens en el món científic al voltant de la concepció constructivista. Des del punt de vista constructivista, el subjecte adquireix coneixements de manera activa reconstruint cada vegada els seus esquemes mentals previs. D'aquesta manera, el subjecte no és reactiu (com a la teoria conductista), sinó que realitza aportacions que contribueixen al seu aprenentatge d'una manera decisiva. Esta metodologia enllaça amb experiències educatives d'ensenyament actiu anteriors basades en el Krausisme o en les escoles Montessori.
El model constructivista de Piaget es va fer molt popular a partir dels anys 50 i 60 i suposà un canvi radical amb models anteriors més generalitzats.

La metodologia constructivista proposa un aprenentatge basat en la reflexió i la comprensió (i no tant en la memorització), els coneixements adquirits son fàcilment exportables a altres contextos i són més durables, els alumnes augmenten el seu autoconcepte i la capacitat per a generar nous coneixements per ells mateixos.

A més a més, converteix l'error en una eina fonamental per a l'aprenentatge, que aprofita per a revisar conceptes i revisar-los, però que mai pot ser vist com una cosa que ens provoque ansietat o ens avergonyisca.
Un aspecte fonamental de la visió constructivista son els estadis d'aprenentatge. Segons la teoria de Piaget, la capacitat d'aprenentatge de les persones no és lineal. El desenvolupament de les connexions que es produeixen al cervell provoquen que en un estat més madur es puguen adquirir coneixements que en una etapa més infantil serien impossibles.

Arran d'esta concepció de l'aprenentatge es basen molts sistemes educatius, també al nostre país a partir de la implantació de la LOGSE, que tenen com a objectiu establir en cadascuna de les edats l'adquisició de formes de pensament típiques de cada etapa (infantil, primària, secundària i batxiller).

En el món de l'empresa també trobem esta visió de l'aprenentatge per estadis. Podem trobar, per exemple, joguets de 0 a 2 anys (per a estimular els sentits); altres de 2 a 7 anys que incorporen certa complexitat lògica adaptada a la seua edat...

Diverses investigacions recolzen la visió de l'aprenentatge per estadis, un exemple és el cas de Lowenfeld que detectà 6 etapes en les produccions artístiques dels xiquets: etapa del gargot, preesquemàtica, esquemàtica, realista, pseudonaturalista i de decisió.

No obstant això, la teoria constructivista de Piaget té una sèrie de limitacions que han provocat l'aparició de diferents corrents i interpretacions per intentar resoldre-les. El treball de Piaget estigué centrat en una perspectiva individual oblidant el fet que qualsevol coneixement se sol generar en un context social, on tenen una importància molt gran els companys, el professor, els continguts, les instal·lacions...

L'aplicació ortodoxa del model constructivista ens pot fer ignorar alguns dels processos essencials de la realitat a l'aula. Ens pot fer oblidar el paper destacat que té el professor per tal d'orientar els alumnes en el procés d'aprenentatge. I no menys important pot arribar a ser, sobretot en l'adolescència, el factor social, és a dir els companys. Estos poden arribar a ser el factor decisiu que incline la balança cap a l'èxit o el fracàs.

La figura del professor resulta imprescindible per a guiar l'aprenentatge de l'alumne, per a ajudar a trencar esquemes mentals previs i reconstruir-ne nous. És a dir, el professor acompanyarà l'alumne en el seu procés d'aprenentatge i s'ajudarà del grup per a provocar el conflicte cognitiu i la reconstrucció de nous esquemes mentals.

Seria un error imposar un model competitiu en classe considerant els com a un conjunt d'individus. Esta metodologia acaba provocant ansietat i frustració en la majoria d'alumnes i promouen actituds i comportaments individualistes.

Una interpretació més oberta de la teoria de Piaget situa l'alumne com a integrant d'un grup. Un grup on cal potenciar la interacció i l'intercanvi de punts de vista d'igual a igual, entre els seus companys, de manera que es desenvolupen habilitats de cooperació i col·laboració que contribuïsquen al desenvolupament personal de l'alumne i a un aprenentatge més interioritzat i profund.
Podem concloure que la teoria constructivista de Piaget va assentar les bases d'un mètode per a millorar l'educació basat en l'aprenentatge actiu de l'alumne a partir d'unes idees prèvies. Aquest model té un alt nivell de consens científic i continua evolucionant degut al poc interés que es va mostrar en un primer moment en els continguts i el context del procés ensenyament-aprenentatge. Una visió estricta d'aquesta teoria podria fer-nos caure en un model individualista on el paper del professor i els companys és insignificant, quan en la realitat aquestos desenvolupen un rol fonamental que enriqueix l'aprenentatge i que cal potenciar.

 
mapa conceptual elaborat per l'autor

BIBLIOGRAFIA 
    Arroyo, V. (setembre, 2009). El Dibujo Infantil Según Luquet Y Lowenfeld. Revista digital Ciencia y educación, 22 4-10. Recuperado de http://www.enfoqueseducativos.es/ 

     Araya, M. V. (2003). Piaget y el constructivismo. Recuperado de http://www.rmm.cl/index_sub.php?id_contenido=987&id_seccion=1122&id_portal=191 

     Redondo, I. & Estévez, A. (2012). El dibujo del niño psicótico en las etapas evolutivas del modelo de Lowenfeld. Cuadernos de Psiquiatría y Psicoterapia del Niño y del Adolescente, 53 69-79. Recuperado de http://www.sepypna.com/documentos/PSIQUIATRIA-53.pdf 
     Gómez, C. & Coll, C (gener, 1994) De qué hablamos cuando hablamos de constructivismo. Cuadernos de Pedagogía, 221 8-10. Recuperado de http://www.ctascon.com/De%20que%20hablamos%20cuando%20hablamos%20de%20constructivismo.pdf

L'escola Montessori

L'inici de la pedagogia basada en els estudis de Maria Montessori ofereixen un panorama esperançador, molt més si tenim en compte la gran crisi econòmica i de valors que patim. Davant d'esta situació sembla evident que necessitem un canvi de societat i cal començar en l'origen, l'educació. 

Si descobrim els inicis de Maria Montessori comprovem que, a pesar de pertànyer a una família acomodada, estava molt involucrada en la integració dels xiquets, sense importar la seua classe social, el gènere, la salut mental...

Les seues experiències obriren un ventall de possibilitats enormes en l'ensenyament, un camp on poder experimentar amb noves metodologies i que estaven donant uns resultats espectaculars.

No obstant això, podem dir que poc ha canviat des d'aquell moment. La gran majoria de les escoles continuen utilitzant metodologies i tecnologies anacròniques i a més, cada any que passa ens acostumem a la misèria de l'educació pública: els centres no sempre tenen recursos per a manteniment i molt menys per a recursos didàctics més moderns (projectors, ordinadors, audiovisuals...).

I ara més que mai, perquè necessitem transformar la societat, cal lluitar per una educació de qualitat. Però per damunt de tot una educació pública, perquè és l'única capaç de garantir la igualtat. Una igualtat que Maria Montessori defenia cada dia a l'Escola Bambini, donant esperances a xiquets que no haurien tingut cap futur. Paradoxalment, les experiències d'escoles Montessori són, en general, escases i elitistes.

Les escoles Montessori actuals poden ser molt útils per a demostrar la qualitat, l'èxit dels resultats, per a experimentar... És a dir, estos centres han de ser la punta de llança d'un nou model educatiu. Un model que ha de passar necessàriament per l'educació pública perquè, mentre això no passe, el model Montessori continuarà perpetuant la divisió de classes i la competitivitat.

El Krausisme a Espanya

L'arribada del krausisme a Espanya i la seua materialització en el Instituto Libre de Enseñanza suposaren una evolució gegant per a l'ensenyament al nostre país. Llibertat de càtedra, coeducació, igualtat, alfabetització en el món rural... són exemples de l'herència que deixà este moviment i que cal posar en valor per a continuar la tasca que començaren.

La defensa d'una educació transformadora ha de posar el focus en l'alumne i en una metodologia d'ensenyament-aprenentatge perquè basar l'aprenentatge en la memorització massiva de continguts és apostar per un model fracassat i anacrònic que produeix frustració i ansietat en gran part dels alumnes. Continuar amb este sistema és un error si el que pretenem és que els alumnes aprenguen i siguen reflexius i potser és ací on està la clau del problema. Potser hi ha sectors que continuen interessats en un tipus d'educació buida, sense interés i que fomente l'actitud submisa i passiva, en compte d'una educació reflexiva i activa.

Si en el segle XXI hi ha encara resistències a un canvi de metodologia, a pesar del consens al voltant de mètodes més actius i participatius, quines serien les dificultats que es trobaren aquells seguidors de les idees del krausisme?

L'arribada del krausisme al nostre país es produeix en un moment d'ebullició cultural i social. Este corrent filosòfic és contemporani de les utopies marxista i anarquista i de les avantguardes en el món de l'art. I precisament esta situació li donà un gran impuls i una gran seguretat per a tirar endavant una manera d'aprendre revolucionària.

No obstant això, forts moviments reaccionaris tallaren les ales en 1936 a estes noves idees i quedaren en l'oblit, deixant-nos, a pesar de tot, una herència que hui posem en valor i intentem recuperar per al nostre país.